Potser fetes al
forn o a la planxa, potser amb bolets i
saltades. Potser són més bones a la brasa, o crues, tallades ben fines i
amanides amb oli i sal. Les carxofes m’agraden de totes aquestes maneres.
No sé si t’agraden,
a tu, les carxofes. Potser no. Si és així, em sap greu. Les carxofes són un
plaer gros per als qui ens agraden. Potser prefereixes el cafè o les
pastilles Juanola. En tot cas, penso en un gust dels que t’esclaten dins la
boca i provoquen plaer, un plaer dels de repetir i dels que gaudeixes sense pensar
en res fins que s’acaba.
Aquests fets,
l’esclat, el gust i la sensació, formen part de la intimitat, i no em refereixo
a la intimitat de cagar amb la porta tancada, la de passar les cortines, o la
dels pensaments que algú ens ha gravat amb pedra al cervell -una pedra difícil
d’erosionar i modular, per cert-, sinó a la manera particular com cadascú sent
les coses fugint de l’acord a què arribem per dir vermell, verd o blau. Com
veus el blau, tu? Com notes el gust? Et fixes en els llavis com xoquen mentre
parles de qualsevol cosa? Quina intensitat té el teu dolor de genolls? Et
produeix plaer la pressió als dits en escriure un text amb un teclat?
Sensacions
individuals íntimes i interiors que són pràcticament inexplicables, veritats
personals. Ho són abans de comparar-les, independents de la societat. Mai
podrem saber com ens agraden les carxofes.
