dimarts

La part més tendra:




Entenem les coses per comparació al·ludint a la gran semblança que hi ha entre nosaltres. Veritats abandonades. No seríem com som sense intimitat. Com velles fàbriques. La veueta interior que ningú escolta. Estructures de ferro sense la carn de totxo. Tenim eines per comunicar-nos, però la nostra societat es basa en l’opacitat. Veritats abandonades, com amors passats. En el mur aquest impenetrable que hi ha entre els teus íntims pensaments i sentiments i els de l’altre. No és que siguin mentida, és que s’han acabat.

Mossegar el cor de carxofa i notar un esclat de gust. Veritats abandonades, es van rovellant. La memòria se m’emporta davant d’una llar de foc, crec que fou el primer cop que vaig menjar carxofes. I en el paisatge les veus en passar. Allí no hi he tornat més, mai més veuré el foc d’aquella llar encès.

Em menjo el teu cor tendre, m’esclata a la boca. Mai sabràs fins a quin punt m’agraden les carxofes. Mai sabré fins a quin punt t’agraden les carxofes.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada