dissabte

Remor:


Va ser per tu, i per tot, que ens empolainàvem per sortir. Va ser per tot, i per tu, que robàvem hores a la nit. La nit cobrava a preu d’or.

Va ser que hi érem, allí, que ens regalàvem mirars d’aquells, somriures trencats d’aquells de quan vols dir però no saps què dir.

Va ser que bevíem prou per evitar-nos pensar si sí o si no o sinistres matins espessos i un poc malalts.
Va ser per mi, i per tot, que perdíem mitjons i raons i vergonyes i ens dèiem remors de mar a cau d’orella i mai dormíem ben bé bé. 
  
Va ser el fet de dur un raspall de dents que és per allí tirat entre els fems quan les nostres dues ments foren víctimes molt poc conscients que es van fer penitents de potsers sense més i a destemps.

I no sé què coi va ser que ens va fer així, lliures de gàbies amb sospirs i mentides que segons tu, no són podrides si no les dius. I callant ens anem fent pomes macades.

 Va ser per tu, i per jo, i per tot la pols ens feia així: rics de tota inconsciència, alegres i sense paciència, farts de mai no res sentir. Fills del sol, de tempestes d’aquelles que et fan goteres i t’hi cagues molt i abaixes les persianes i mirem una pel·li com si res mai no.

Va ser per mi, que no et volia, que el meu cap no et sentia, que casa meva sempre era enlloc. Però per dins, tot jo era vida i era fet a la teva mida. La teva vida té una mida que m’intimida. L’he sentida,
perduda, i ara no vens mai prop del meu trosset petit d’espai.


Sense passió no és ni tan sols remor el fruit que tothom vol, que no sé com es menja. Hi ha qui el pela i qui el mossega. Hi ha qui se’l beu i s’ennuega. Hi ha qui el lliga, li talla ales. Hi ha qui el dóna. Hi ha qui el mata. Hi ha qui el cuida i hi ha qui el renta. Hi ha qui en sap i qui n’ha d’aprendre. Hi ha qui el mira i qui el tempta en dies de defunció  sobtada, de gran supervivència entre trinxeres, entre records porucs, menjant pa florit i sentint la baioneta al ventre. Hi ha de tot a les vinyes verdes i als aiguamolls i a les branquetes de l’om i el faig i l’olivera. Hi ha els teus imperis amb serra d’or, els meus bacteris de mirar tort, els teus petons que ja són nostres i que són plens, han trencat tres-centes mil barreres, tres-centes mil fronteres de les interiors que són fotudes i més puteres. Dels teus petons n’hi dic rodons perquè en són. Fan formigues de les que passegen pels llavis meus, que ja són teus però tu no ho veus ni t’interessa patir passió patir molèstia i descontrol.

Au, au adéu, bèstia melosa. Au, au adéu, conxorxa falsa. Dónes fritanga a les maragdes dels teus anells i les teves pors tenen colesterol i massa sucre. Ets la diva de les nits, jo t’adoro quan em vols i et faig ofrenes i m’adormo al meu cantó de mel i de mató. Les teves suaus aromes em vencen de maneres impensables, impenetrables, impregna les entranyes dels fetges de les bèsties més llunyanes, més estretes, més de mires de ruc que puja per tartera impossible però tira i no miris cap avall i no miris als costats i no miris les ombres ni els combats que es perden entre tintes de bolis que no guixen. Això no guixa. 

Hi ha  gírgoles al peu del faig i les busquem. Ens fem pesats, ens fem presents, pastem el fang en torns rodons de ceramista amb néts que no ho acaben d’entendre com d’un quadrat de fang en surt un no sé què. Són els misteris de les àvies que ho saben tot. Ventilar l’habitació cada dia o desfer-se el monyo només de nit.

Són remors que perdrem per llei de vida. Quan ningú les veu, també fan bogeries. I tots els gojos i tots els folls i les padrines tenen saber i no ens el diuen, que no el volem, que ni el creiem, que ja ho sabem, i ens enfonsem.

I res, que fou. I si pot ser, amb forquilla i ganivet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada